LA TERMINAL
El món subterrani creat pe'n Toni d'Eguia

Alguna cosa es mogué dins la fosca, un cos incorporant-se, despertant en silenci. No se sentia res, tot estava tan tranquil com sempre, però hi havia alguna cosa que no acabava de quadrar.

Ensumà. L’aire li dugué un olor gairebé imperceptible que només captà gràcies al seu excepcionalment fi sentit de l’olfacte. Era l’olor de la sang fresca. 

Aixecant-se, féu uns estiraments. No era freqüent que hi hagués gaire moviment per aquells indrets situats gairebé a la fí del món.

Somrigué, el berenar era aprop. 

                                                               --- 

(Continuarà)

Ombres.

Dolor.

Crits.

Túniques. Figures encaputxades.

Sang.

 Dolor. Em fa mal!  

Càntics.

Sadín! (Algú em crida, però qui? És tot tan fosc...)

Sang. No! Per favor, no.

Oblit.

Fosca.

 Sadín!

Un so la despertà. Un so llunyà, imperceptible, com el so d’un nadó...

Tardà una estona en recuperar del tot la consciència i obrir els ulls, marejada i amb la ment atordida. On es trobava? L’olor de sang fresca omplia tota l’habitació i ben aviat s’adonà que es trobava enmig d’una carnisseria. Les parets es trobaven plenes de sang fresca i segurament el sostre si hagués estat visible a la llum de les exhaustes espelmes que il·luminaven l’habitació, hauria tengut un aspecte semblant.

Tampoc tardà molt en notar, que no podia aixecar-se. Estava fermada de peus i mans, encara que una de les cordes semblava haver patit els efectes de la violència que s’havia desfermat allà dins.

La dona se sentia estranya tant física com mentalment. El seu cos era ple de sang  i ferides, però sentia el dolor esmorteït, com si es trobés anestesiada... i sentia una sensació dificil d'explicar a l’abdomen, com un buit espiritual i físic alhora.

Per altra banda... El seu cap, la seva ment, es trobava enterbolida. Encara que s’esforcés no aconseguia recordar qui era, d’on venia o què hi feia allà. Dins el buit caòtic de la seva ment, no podia capturar cap d’aquells pensaments que semblaves esvair-se  quan els dits de la seva consciència els roçaven mínimament.

Però la seva memòria no era buida. Idees i records més antics que ella havien sortit d’alguna banda desconeguda per a acomodar-se en els buits que els seus predecessors havien deixat, en un pandemonium que la marejà només de fixar-s’hi. Ràpidament llevà la seva atenció d’allà i tornà a aquella estranya i terrible realitat. 

Estirà el braç dret. La corda havia estat malmesa durant la brega i havia d’aprofitar allò el més aviat possible. Desitjava sortir d’aquell lloc malsà, d’aquella bogeria abans no es tornés a posar perillosa.

Estirà, estirà amb totes les seves forces i un crit sortí de la seva gola i es perdé en el silenci de mort que l’envoltava. Sentí com la corda es clavava en la seva carn, com li tallava la pell, encara que el dolor resultà amortiguat, sord. Finalment la corda cedí.

Es quedà immòbil un moment, recuperant-se i sentint com el renou de la seva accelerada respiració sonava, buida, entre el silenci. “Molt bé”, es digué, “ara l’altra mà.    

                                                                 ---

(Continuarà...)

La llum sortia de davall el terra a través d’uns barrots metàl·lics, fonente-se amb les ombres que l'absorbien irremisiblement. A través seu podia veure’s  una sala il·luminada per espelmes en el centre de la qual, una dotzena de figures encaputxades  semblaven resar un salm, amb les mans aixecades cap al sostre i Gabros pogué observar que cada un dels assistents empunyava una daga de metall. Envoltada d’aquelles sinistres túniques blau marí hi havia un pesat altar amb una figura fermada. L’homúncul es mogué una mica més per damunt dels barrots, intentant fer el menor renou possible, però res no semblà destorbar aquell curiós i hipnòtic ritual. 

Una vegada més ben situat, comprovà que la figura captiva es tractava d’una femella gent, encara que aquesta tenia la pell molt més fosca que qualsevol persona d’aquella raça que hagué vist en la seva vida. Estava despullada, el que li permeté veure que es trobava en un estat molt avançat d’embaràs. Movia el cap de manera pesada i lenta amb els ulls tancats, com somiant, i no semblava adonar-se del que l’envoltava.

Aquell era un ritual de gran poder. Gabros no entenia massa de poders místics, però tot i així podia sentir com l’aire semblava espessir-se i el temps enlentir-se i estirar-se... el poder s’anava concentrant gradualment en aquell indret.

El càntic augmentà de cadència i les figures davallaren les mans i realitzaren una sèrie de talls superficials en el cos que tenien davant. La sang començà a  rajar i la dona semblà despertar. Com en una macabra dansa, els talls continuaren mentre els seus autors no aturaven d’entonar aquella inquietant melodia i la dona començà a cridar, sense que cap d’ells semblés adonar-se’n.

Finalment, la cançó arribà al seu clímax i tots s’aturaren, expectants mentre la víctima, ja sense forces, plorava i suplicava en una llengua desconeguda per a Gabros, que havia quedat paralitzat i no podia apartar la mirada.

Una de les figures avança cap a la dona mentre la resta començava a entonar el càntic amb la cadència monòtona i hipnòtica del principi i, ignorant els crits, enfonsà la daga al costat de la víctima tallant, amb gran gràcia i soltura, la carn al voltant del fetus al que tragué, intacte i encara amb el cordó umbilical connectat al cos, ja inconscient, de sa mare.

I quan l’alçà, triomfalment, per sobre del seu cap, el món començà a enfollir. La cadència dels cants havia augmentat de nou fins a l’èxtasi quan una de les figures es girà cap a un dels seus companys i li clavà la daga a la cara, amagada davall la caputxa. Aquest fou el moment d’inflexió en el que tota l’energia acumulada semblà udolar i esclatà violentament en una orgia de sang en la que tots aquells personatges misteriosos s’atacaren entre ells, en un furiós frenesí homicida, fent servir tant les armes com els punys.

També fou en aquest moment en que Gabros, amb tots els pèls drets pel l’estàtica que alliberava tot aquell poder concentrat, semblà quedar lliure del trànsit hipnòtic i arrencà a córrer de nou pel túnel, arrossegant-se amb totes les seves forces per a allunyar-se d’aquell malson, aquella bogeria de sang, dolor i poder. Corregué i corregué i, en la llunyania, li semblà sentir, gairebé de manera imperceptible, el plor d’un nadó, abans de tombar una cantonada i submergir-se, de nou, en la fosca.

                                              *****

(Continuarà...)

A la fi! Aqui teniu una primera mostra de la història de Gabros i Sadín. Reconec que encara li falta molt per polir, però podeu considerar-ho un primer esbós sobre el que opinar ;-)

Pel que fa al títol, encara l'estic pensant. Som bastant dolent en aquest aspecte, així que si en el futur teniu alguna proposta, que no vos faci vergonyadir-me-la!

 Au, ja me call i vos deix amb l'escrit. A veure que us sembla... Fins aviat!

 ------------------

Gabros s’aturà. Havia estat corrent per la fosca i els passadissos mal il·luminats de la part superior d’Hiberantria, fugint d’un horror que l’havia estat seguint durant dies, observant-lo des de la fosca i fustigant-lo sense arribar a deixar-se veure.

Però ara l’havia aconseguit despistar... o potser no. Possiblement no havia existit mai cap ésser així fora del seu cap. Ara es trobava en un dels pisos superiors del país d’Irola, un lloc que molts consideraven com el lloc més proper del Primer Nivell i per la qual cosa l’evitaven.

Realment aquell era un indret estrany i sense cap dubte es trobava molt proper al nivell més alt de la Terminal. Els Inferns, un lloc mític d’on els xamans i els savis afirmaven que l’energia mística era salvatge i descontrolada. On els somnis creien ser reals i els que hi entraven enfollien deambulant per passadissos atemporals o perseguits per miratges que reflectien els seus malsons. Però també uns pocs místics, segons les llegendes i contes, havien descobert la il·luminació, la veritat absoluta.

I ara es trobava allà, il·luminat per uns pocs sadis que li recordaven que encara era l’estació verda, i esbufegant encara per la fugida d’una por intangible escapada segurament del Primer Nivell... si es que no es trobava ja en aquell indret.

Després d’haver descansat i assegurar-se que realment ningú no el seguia s’aixecà i, pesadament, reinicià la marxa cercant alguna cosa per a menjar.

Gabros era un homúncul gros, especialment pel que feia als pectorals, espatlles i braços, que contrastaven amb una cintura i unes cames d’una mida molt més humana. La seva cara es trobava en gran part tapada per una mata de pel fi en que es confonien cabell i barba, i els seus ulls semblaven petits en comparació amb la mandíbula prominent sense la qual s’hauria endevinat una cara infantil davall del pèl.

De les prominents espatlles sortien uns poderosos braços, desproporcionadament llargs que acabaven, gairebé a l’altura dels genolls, en unes mans robustes i calloses. Caminava lleugerament encorbat ajudant-se, en cas de córrer o fer més via, dels punys.

Mentre avançava pesadament descobrí el contorn circular d’una obertura prop del sostre que hauria quedat a les fosques de no ser per un sadi amb més iniciativa que la resta de la seva colònia, havia crescut molt més amunt que els seus companys revelant, amb la seva tènue llum, la lleu silueta.

El forat no era massa gran, però confiava en poder-hi fer entrar el seu cos. Aquell semblava el típic lloc ignorat i oblidat en el que podria trobar-hi menjar... potser un niu de rates o una colònia de gírgoles que hauria estat descoberta si s’hagués desenvolupat en aquell passadís, més transitable pels possibles predadors.

Amb poc esforç s’enfilà per la paret, agafant-se als forats i retxilleres per a impulsar-se millor, fins a arribar al seu destí. Un cop allà, provà ficant el cap i després les mans, el que li permetria estirar la resta del seu cos. Sabia que un cop hi hagués fet passar les espatlles, el demés estaria fet, i així fou.

El túnel pujava. Al principi la pendent fou més lleu, però al cap de poc s’anà inclinant de manera més pronunciada. Esbufegant, Gabros s’anà arrossegant en la fosca, en la que només el renou dels seus moviments i la seva respiració molestaven el pesat silenci que dormia en aquell indret remot. “Hauria d’haver agafat un grapat de sadis” remugà l’homúncul, “al manco podria veure per on vaig en lloc de temptejar la fosca!”.

Finalment, un lleu resplendor començà a entreveure’s al final del túnel. Venia de darrera una corba pronunciada que tombava en angle recte. Accelerà el pas, però de seguida returà de nou en sentir la remor inintel·ligible de veus.

(Continuarà...)

Molts d'anys a tots! Aquest és el primer post del 2008 i no, encara no és la primera pàgina de la història ambientada a la Terminal, sino un fragment. Amb tot el trui d'aquests dies m'ha estat impossible poder preparar-ho... Però intentaré tenir-ho llest ben aviat!

-----

Molts déus s’associen a estacions, no ho sabies? Ah! No recordava que els homúnculs no teniu déus...

Idò aquesta és la realitat. El període vermell, per exemple, sol ser reclamat per déus violents i apassionats i el blau i el verd per altres déus de vida i fertilitat... De totes maneres, cada déu i cada zona tenen les seves pròpies preferències i costums. 

Si t’interessa el tema escolta això: molts temples i ordres tenen variants d’hilberins que brillen més en la seva època, el que sol implicar un espectacle digne de veure’s!

--- Trossí, Gent ---

Sí! Jur pels déus més sagrats que ho vaig veure. Jo anava perdut per uns passadissos als que havia caigut per un pou de la Zona Fosca de Drica, la meva llum de fong s’estava exhaurint i la panxa em rugia  amb fúria... i en aquell moment va alçar-se una suau brisa  que en uns pocs segons es convertí en vent.

Podeu imaginar-vos que no vaig quedar-me quiet allà enmig del vent! Ja sabeu que és difícil que alguna cosa m’assusti, però en aquells moments me semblava que alguna cosa m’observava des de les ombres, encara que per molt que em girava no veia res, i sempre notava la seva presencia al meu darrere!

Vaig arrencar a córrer fins que el passadís es convertí en un carrer molt més ample i llarg, i el que se’m presentà davant els ulls féu que m’aturés en sec. En aquest nou passadís hi havia un corredor superior que desembocava a aquest, com en una balconada, i allà una figura m’observava.

Era humanoid, però els seus ulls eren llisos i centenars de petits apèndix de li escampaven per la “cara”. La silueta del cos era la d’una túnica, però la foca m’impedí veure’n la forma real... i sé que no era un homúncul! N’he vist molts i en diferents nivells i sé que de cap manera podria ser-ho. No me demaneu com, però podia sentir-ho! A més, el vent bufava al seu favor i per la manera en com movia els apèndix vaig saber que m’ensumava.

De la por vaig recular i travelar. Ni tan sols se’m feu prioritari recuperar el llum exhaust, sinó que vaig arrencar a córrer en direcció oposada al vent el més aviat que em permeteren les meves cames. No sé quant temps o quina distancia feia que corria quan el terra s’obrí davant meu i a través d’un altre pou vaig tornar a caure perdent el sentit. Per sort, una colònia de fongs d’aire em salvà de morir esclafat, però puc assegurar que no oblidaré aquell fet en ma vida!

Algun temps més tard, amb un grup rastrejarem la zona on havia aterrat, però no trobarem cap rastre d’obertures entre l’espessa capa de colònies fungoides . Tot i així puc assegurar-te que era real, tan real com que tu i jo estam aquí parlant!

--- Garsa (gent). Aquesta és la història que se’l pot sentir contar sempre que l’alcohol s’apodera de la seva llengua  ---

La setmana passada vaig penjar una dita popular molt estesa entre els Gent, però m'acab d'adonar que no vaig explicar-la... Així que aprofit per a demanar disculpes i procediré a explicar-la (qui no la recordi la podrà trobar aqui ).

Com ja haureu llegit en altres Fragments, en molts llocs de la Terminal existeix la por o creença respecte a una extranya raça que viu oculta entre les ombres, vigilant. Les teoríes sobre aquesta raça varien radicalment segons un o altre poble, però un element sol mantenir-se constant: se'ls atribueix la capacitat de generar corrents d'aire, des de brises suaus fin a vertader vent.

 Així, se sol creure que aquest element els precedeix, per això quan coença a notar-se els gent corren a amagar-se, tement el que els pugui passar si un d'aquests éssers els captura.

Bé, crec que ara entendreu molt millor la dita i tot el que s'hi amaga darrera!

Fins aviat!! 

Salut a tots!

 Aquest post es per a avisar-vos de que a partir de 2008 començaré a penjar fragments del conte (o relat, o el que sigui :-P) que estic escrivint ambientat a la Terminal.

 És una història que estic escrivint ara, poc a poc i que, per tant, encara no està nide bon tros acabada! Això vol dir dues coses: per una banda, que jo m'hauré de posar les piles i per l'altra, que haureu de tenir una mica de paciencia, ja que no podré penjar-ne cada setmana... (s'aniran intercalant amb més fragments de la Terminal).

 Au idò, moltes gracies pel vostre seguiment i bones festes!

Fins aviat!

Quan bufa el vent, que corri la gent!! 

--- Dita popular dels Gent ---

És perillós aventurar-se pels passadissos superiors de la Terminal. Les visions apareixen i desapareixen com somnis i el temps passa d’una manera diferent. El passat i el futur es confonen, se’t fa difícil saber si la realitat ets tu o son ells...I aquesta confusió pot resultar-te fatal!

Sé de gent que ha enfollit i alguns fins i tot han mort per aquestes visions... mala cosa! Esper no haver de pujar mai més allà dalt.

---Rasted, errant homúncul ---